Aquest dissabte 26 de desembre ha mort a Sant Cugat del Vallès el P. Josep Vives Solé, jesuïta i teòleg de 87 anys i antic alumne del Sant Ignasi (P. 1946).
Havia nascut a Montferri (Tarragona) el 14 de març de 1928 i va entrar al noviciat de Veruela (Saragossa) de la Companyia de Jesús l'any 1945. Després de realitzar estudis de Filosofia, Teologia i Filologia Clàssica a Sant Cugat, Oxford i Londres, va rebre l'ordenació sacerdotal a Sant Cugat l'any 1959. Doctor en Teologia, ha estat professor de Filosofia, Teologia i Filologia Grega a diversos centres, entre ells l'Institut de Teologia Fonamental de Sant Cugat del Vallès, la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona o la Facultat de Teologia de Catalunya.
Entre les seves obres de patrística, destaquen: Los Padres de la Iglesia. Textos doctrinales del cristianismo desde los orígenes a San Atanasio (1971), Els cent consells espirituals del Pare Diàdoc, traduïts i presentats (1981), i la introducció i traducció de les obres Exposició de la predicació evangèlica, d’Ireneu de Lió, i Sobre la Pasqua, de Melitó de Sardes, dins la col·lecció “Clàssics del Cristianisme” (1989); en filosofia grega: Génesis y evolución de la ética platónica (1970) i l’edició i introducció de l’obra Plató, Apologia de Sòcrates, Critó, Eutifró, Protàgores, amb traducció de J.Creixells (1981); en teologia: Creure el Credo (1986) i Si sentiu la seva veu. Exploració cristiana del misteri de Déu (1988).
Era membre del centre d'estudis Cristianisme i Justícia, on ha publicat diversos quaderns comComentari al Document Ratzinger sobre la Teologia de l'Alliberament, de 1984; Parlar de Déu a l'albada del segle XXI?, de 1997; o Carta a M. Àngels, de 2004.
"Creure significa estimar"
Teòleg de llenguatge senzill i clar, de tracte proper, en diverses d'aquestes publicacions aborda de forma pedagògica la qüestió de la fe i les dificultats per intuir i conèixer Déu en el context actual. "En els fons", resumia en un dels seus textos, "creure significa estimar. Estimar tant el món i les coses, que hom no pot declarar-les fútils i absurdes". Insisteix en aquesta idea a la Carta a M. Àngels, on es dirigeix a una amiga que comença a sentir-se a atea i aborda alguns dels interrogants que qualsevol creient es planteja en algun moment sobre la fe. "Creure en Déu", li diu, "és sortir dels nostres hàbits ordinaris de pensament i de comportament. Afirmar Déu és quelcom que no sols ens produeix incomoditat i, fins vertigen, és quelcom que ens fa sortir completament de les nostres maneres habituals de pensar i de parlar."